EL LLOC ON INERT SOSPIRO AMOR
Ei, vos! Quina llosa que duc
no em pesa i tampoc em fa nosa.
Mes us aclariré una cosa
manquen lletres per dir-vos rosa
m'em sobra una de retuc.
I en la foscor sol, arrulit
mirant a un paisatge millor
pel bé d'aquesta observador
que d'una llosa és portador
doncs aquest és per mi maleït.
Ei, tu, llosa d'alló no dit
dos ulls em van emmetzinar
com fletxes clavades al pit
a l'instant que jo et vaig trobar.
Jo sé d'on sortiren els dards
vidrieres que porten al cel
finestres que canten els bards
son les que em reptaren a duel.
A duel em debato amb la mort
m'atanso a tu, llum de l'albada
Sera aquesta la meva sort?
Ets tu llum de meva estimada.
Llosa meva que no puc més
lluitar contra el mortal verí
temps que l'amor guanyi és
de que s'endugui el meu destí.
Finestres que porten al cel
a cada una llur sol naixent
els acompanya el seu estel
i els dóna reflexos d'argent.
I em recull com paraula al vent
em porta cap al sol ixent
sol que sou vos, meva estimada
daurada amb la llum platejada
per vos el que estic dient.
A la llosa el missatge escrit
de dues lletres té la mancança
sagetes travessant-me el pit
ei! encara viu l'esperaça
que el meu amor us quedi dit!
AMANTUR
ORIOL GIBERT ZAIDÍN
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada