1er Premi Poesia Catalana

EL LLOC ON INERT SOSPIRO AMOR 

 Ei, vos! Quina llosa que duc

 no em pesa i tampoc em fa nosa.

 Mes us aclariré una cosa

 manquen lletres per dir-vos rosa

 m'em sobra una de retuc.

 I en la foscor sol, arrulit

 mirant a un paisatge millor

 pel bé d'aquesta observador

que d'una llosa és portador

 doncs aquest és per mi maleït.

 Ei, tu, llosa d'alló no dit

 dos ulls em van emmetzinar

 com fletxes clavades al pit

 a l'instant que jo et vaig trobar.

 Jo sé d'on sortiren els dards

 vidrieres que porten al cel

 finestres que canten els bards

son les que em reptaren a duel.

 A duel em debato amb la mort

 m'atanso a tu, llum de l'albada

 Sera aquesta la meva sort?

 Ets tu llum de meva estimada.

 Llosa meva que no puc més

 lluitar contra el mortal verí 

temps que l'amor guanyi és

 de que s'endugui el meu destí.

 Finestres que porten al cel

 a cada una llur sol naixent

els acompanya el seu estel

i els dóna reflexos d'argent.

I em recull com paraula al vent

em porta cap al sol ixent

sol que sou vos, meva estimada

daurada amb la llum platejada

per vos el que estic dient.

A la llosa el missatge escrit

de dues lletres té la mancança

sagetes travessant-me el pit

ei! encara viu l'esperaça 

que el meu amor us quedi dit!

AMANTUR                

  ORIOL GIBERT ZAIDÍN

1er premi CFI Poesia Catalana

Buscant la meva

Autora: Fernanda Leticia Mort Mujica.

ànima...

Surto a caminar.

Així l´aire es porta meus

contradiccions i imperfeccions.

Neteja amb la seva suau brisa.

Tot el vull amagar.

Que brolla a la seva mercé.

Com un caprici recurrent.

Imagines, persones, situacions

no concloses.

Fantasmes del passat.

Es una sensació. 

D, estar en una muntanya russa.

No estable.

Que es estable?

La felicitat, l´amor, una feina, un somni.

Son tan vulnerables.

Que ens fem mal tant.

Que no n´hi ha prou.

Fins no veure`ns sense ànima.

Després la busquem

frenèticament per tots els

racons i foscors mes incerts...

Flor de cirerer.

1er Premi Prosa Catalana

Contes per la Nerea :

El riu

N'hi havia una vegada un riu que neixia en una muntanya molt alta on hi havia molta neu. Aquest riu era molt alegre perquè portava molta aigua i al voltant d'ell n'havien molts arbres alts i frondosos, matolls i flors; en aquest arbres vivien molts ocells, a les flors moltes papallones i abelles, i tots baixaven a beure aigua del riu. Però a més a més, dintre del riu hi vivien molts peixos, capgrossos, granota i gripaus i tot era ple de vida gracies a l'aigua que prenien ttots del riu. Tots vivien molt contents gracies a l'aigua que portava el riu. Però el més divertit era una piscina que havien fet els nens amb les predes del riu. Els nens i les nenes anaven tots els dia per jugar amb els ocells, les papallones, les granotes en la piscina que tenien en el riu. Però un dia va succeir una cosa molt estranya. El riu va començar a dur poca aigua i el arbres es van posar tristos perquè començaven a tindre set. Les flors, el peixos, el ocells, i tota la resta de animalets també es van començar a posar malalts perquè casi no hi havia aigua. Els nens ja no podien jugar perquè no hi havia aigua a la seva piscina, fins i tot les pedres s'havien eixugat, així que tots el nens van decidir investigar-ne que es el que passava i perquè no hi havia aigua en el riu. Van començar a pujar riu a dalt i van veure que havien tallat molts arbres i que amb ells havien fet una pressa que no deixava passar l'aigua. Quan se'n van apropar van veure una piscina molt grossa i dins d'ella hi havia un ogre que es reia a riallades. Els nens es van espantar i van sortir corrent d'aquell lloc.

Quan es van allunyar bastant es van trobar amb els ocells, les papallones i la resta d'animalets que volien que els segueixin. Els nens van fer cas dels seus amics animals i van arribar 'hi a una casa molt gran, on vivia un gegant bondadós. Els nens i nenes li van explicar al gegant que el riu s'estava secants i els arbres, les flors, el peixos i les papallones s'estaven morint perquè no podien beure aigua.

El gegant bondados se'n va anar amb ells a la piscina que s'havia fet l'ogre. El va agafar, li va dir que no tornés mai més al riu i el va lleçar a la muntanya mes alta que hi havia. Després de un cop de peu va trencar la pressa i l'aigua del riu va començar a baixar fent rialles de nou.

Els arbres, les flors, els peixos, les papallones, el ocells, les pedres y tots el animalets, però més que ningú altre, el nens i les nenes estaven feliços perquè tots podien torna a beure aigua del riu.

Vet aquí un gos, vet aquí un gat, i el conte del aigua s'ha acabat.

Autora: Verónica Arancibia Jerez

1r Premi: Poesia Castellana

Autora: Mª José González Carrilo 

AMISTAD

Amistad

Que bonita palabra! 

que difícil de explicar, 

que grandeza encierra en ella

 si la sabes conservar.

 Hay quien no la conoce

 y la busca sin cesar,

 también hay quien la posee

 y no la sabe apreciar.

 Qué bonito es compartir

 con alguien tus alegrías

 desengaños y tristezas

 que a veces tiene la vida.

 La verdadera amistad es leal

 no conoce la traición

 es frágil como el cristal 

 y hermosa como una flor.

 Es entrañable y eterna

 llena de grandiosidad,

 si es amistad verdadera

 nunca se puede olvidar.

1er Premi de Prosa Castellana

Crónicas desde la celda

Salud. Esta es mi historia, al menos la del peor día de mi vida. Me encontraba en Suiza con el tiempo me había convertido en un rico empresario de ocio. En mi país pagaba demasiado y contra más tenía más quería. Fui a cerrar un acuerdo con una empresa de este país el de los cuatro rincones. Se sospechaba que una banda de delincuentes iba tras de mí, pero pensaba que no era más que un rumor que susurraba el viento. No tomé precaución alguna, llevé a una entidad financiera veinticuatro millones de libras en efectivo. Una vez dentro del banco, comenzó la pesadilla: siete hombres disfrazados de Spiderman entraron en el banco. Armados cuatro de ellos con fusiles Kalashnikov y los otros tres, con Uzis del calibre 12, venían a por mí lo sabía. Me golpearon la cabeza con la culata de un fusil y empecé a sangrar. en ese momento de adrenalina. un empleado dio la alarma y nos atrincheraron, pero ami me llevaron al servicio para limpiarme y tratarme la herida. En un instante aseste una patada a mi verdugo, cayó inconsciente y lo rematé. Despojé al cadáver, comprobé que tenía un puro habanero y un puro en el bolsillo interior de mi americana. Inventé un sistema con la pólvora de la munición. Amontoné la pólvora de todas las balas , la presioné dentro de mi zippo, pero antes, encendí el puro y lo impregné con el queroseno del mechero. Poco a poco y con buena letra, empecé a pensar y a ir a otro habitáculo, un almacén de papel donde guardaban los archivos menos importantes de sus clientes. Allí cogí papeles ya que tenía conocimientos de la química del papel y la celulosa. Sabía que, queroseno más pólvora a presión y papel impregnado de productos químicos harían una gran explosión. Le di vueltas, lo preparé todo y lo prendí. Acto seguido, me refugié entre dos retretes. Explosionó todo el banco y envuelto todo en llamas entraron los bomberos, me encontraron empapado y en estado de shock.

Dos meses después, dictó la sentencia del juicio. Me culparon de cometer treinta y dos homicidios.

Condenado, solo y despojado de mi gran fortuna, escribo entre rejas ésta historia para que cuando encuentren mi cuerpo colgando de una tubería, me puedan creer.

Autor: Oliver Diéguez

Sant Jordi 2015

Com cada any els nostres alumnes han estat molt creatius i han participat amb gust en el concurs literari de Sant Jordi.
A continuació teniu els primers premis de cada categoria.

GUISSONA 2014 - CFA EDELIA HERNANDEZ on PhotoPeach